A prop del solstici d’estiu, quan les nits són més curtes, en la festivitat de Sant Joan, la música de banda reprén de nou el seu paper festiu, tan arrelat a les terres llevantines.
Mesos de silenci dels instruments, només trencat per accions espontànies. Veritables esforços dels intèrprets per aconseguir que la soledat que el nostre recolliment ens imposava, fora més suportable. Treball a distància, facilitat per les noves tecnologies, però sense la calor que la relació personal aporta a l’acte social de fer música en conjunt.
Per fi, la llum empenta la tristor que fa temps que ens acompanya i l’alegria de la festa torna a escoltar-se al nostre poble, gràcies a l’infatigable esperit dels components de la nostra Unió Musical i a l’entrega feta en els pocs assaigs que disposaren, el concert de Sant Joan s’ha pogut dur a terme.
Les fustes, meloses de vegades i intenses quan l’emotivitat ho requereix, fan que la melodia fluïsca dolça i serena per l’esdevenir calmat dels passatges tranquils, però quan la dinàmica ho requereix, el mateix instrument, enfurit i desenfrenat és capaç de transmetre a l’oient el dinamisme frenètic que el compositor exigeix al virtuós intèrpret.
Els metalls, poderosos i enèrgics, complementen harmònicament a les juganeres fustes i els brinden un pla estable on sostenir-se, un matalàs per reposar i una càlida flassada per envoltar-se. Aprofitant el seu peculiar so, igual que el tro es deixa notar breument durant la tempesta, aquests alcen la veu i manifesten la seua presència en l’obra.
Mentrestant, la percussió no ha deixat ni un moment de marcar el ritme de la peça. El «tempo», ésser invisible que mai recula, que sempre et porta cap endavant exigint un pas més per fer camí, es manifesta sense dubte en aquesta secció. La varietat d’instruments presents complementen a la par que uneixen a la resta de timbres.
I com no, al capdavant d’aquest maremàgnum de sonoritat, cervell i cor del conjunt, la figura del director de banda. Capaç amb un gest de mantindre l’ordre dins del caos. Aportant a la música el caràcter i el matís que converteix la conjunció de les notes en art. Fent en definitiva de canalitzador d’emocions entre el músic i el públic.
Aquest desitjat concert és un doble retrobament, d’una banda amb els nostres benvolguts oients i d’una altra, entre músics que s’estimen, entre companys que es donen suport, entre amics que s’ajuden, units per una de les set arts antigues, la música.
